XXIV Festival Internacional de Blues de Cerdanyola

Andreu Martínez va per lliure, és un rara avis en un món cada cop més procliu al segregacionisme musical; a un firmament musical dividit ex-professo en petites constel·lacions en la qual els músics i el seu ambient, sovint encantats de conèixer-se, acostumen a viure en el seu particular cosmos, immunes al espai exterior, impermeables a qualsevol influència externa, hostils davant de qualsevol “impuresa” que destorbi el seu particular llimbs. Andreu Martínez va a la seva i ens ofereix una obra amb certs ribets d’eclecticisme, decibèlica i detallista, que hauria fet les delícies dels aficionats d’altres èpoques més generoses, en les quals el rock es donava la mà amb el jazz, i el blues es transmutava en tots els colors haguts i per haver. I els temes duraven el que havien de durar, i una mateixa banda podia oferir moments d’especial lirisme explorador, fragments o peces que podien passar per una digressió de petit club —aleshores agradaven a molta més gent de la que hi cap en un club — i tot seguit arrencar amb una descàrrega sonora, de les que provoquen el moviment pèlvic del més refractari al ball. Perquè si hi ha quelcom que destaca en la carrera d’aquest cordista que va començar a raspar una guitarra als 12 anys és la gran quantitat de referències que hom pot trobar en la seva obra: del jazz-rock dels 70 al blues elèctric dels 80 —o, fins i tot, el rock fosc dels 90—; del swing al groove, passant pel rock i el power-pop; de Nova Orleans a Chicago, viatjant per Londres, Nova York, Seattle o el petit local de l’Eixample barceloní —el JazzMan— en el que acostuma a tocar un cop per setmana.

A Colors —pronuncieu “Cólors” o “Colors”, tant és—, Martínez desplega onze composicions en forma de power trio, amb la complicitat dels seva quadrilla habitual. I què és un power trio en el particular univers martineznià? Doncs una forma d’expressar-se amb una solidesa musical impecable que ja la voldrien assolir moltes bandes de pop-rock que envaeixen de forma aclaparadora tots els racons mediàtics possibles. Música sensorial, enèrgica i energètica, elèctrica i electrificant, profunda i vivencial, que des del primer minut, a “The City Of Your Shame”, arrenca amb més força que mai, es sacseja a “Colors”, “Useless Entertainment” i “Wall Of Anger”, coqueteja a “Music”, “Balerina” i “I Don’t Really Care”, avança amb pas ferm a “Blue Love” i a “That’s It!” i clou amb dues picades d’ullet al shuffle —“Tired Sad & Loneny”— i el blues a tres més saborós —“Bad Girl’s Blues”—. I les lletres? Un compendi de reflexions, històries quotidianes i impressions que Martínez canta amb veu sentida i ressegueix amb el so esmolat, a vegades, tendre, d’altres, de la seva guitarra.

Tot flueix amb desimboltura en aquest disc insòlit en una ciutat, Barcelona, i en un conjunt d’escenes: les del jazz, el pop-rock i el blues, poc avesades a reinventar-se de forma conjunta, com fa magistralment Andreu Martínez.